FAMILIARITZACIÓ

Familiarització vs adaptació

La paraula adaptació recorda a la supervivència de canviar certes formes de comportament o maneres d’entendre. Des de l’escola creiem que els infants no han d’adaptar-se.

Familiarització per nosaltres és acollir, atendre a cada infant i a cada família amb les seves singularitats.

Què és la familiarització?

Per a molts infants i famílies la familiarització és la primera separació que es produeix entre ells/es. Per aquest motiu, és un procés que requereix un acompanyament conscient, comprensió, sustentació i, si pot ser, gradualitat.

Tots els infants ho expressen de la mateixa manera? tots ploren?

S’ha de tenir en compte que cada criatura és diferent i, per tant, cada infant viu i expressa aquest procés de manera diferent. Com més grans, més eines per a gestionar aquest tipus de situacions, emocions i sentiments.
Molts infants expressen aquest procés amb el plor, d’altres redueixen la gana, l’estona de dormir o simplement els hi apareix la tristor més endavant. És un canvi a una situació i cadascú ho expressa d’una manera o d’una altra.

Per nosaltres és indispensable escoltar a l’infant i empatitzar amb ell des d’una mirada de respecte i presencia.

Familiarització de l’infant però també de la família i de l’escola…

Aquest procés suposa una primera separació de l’infant cap a la família però també de la família cap a l’infant. És un lloc nou on hi ha gent nova, on s’ha de compartir l’espai amb altres criatures i famílies i on s’ha de confiar amb un educador/a que cuidarà del nen/a.

Per l’escola és la primera vegada que s’acull aquella criatura, a aquella família, a aquell conjunt de famílies. Per tant, cal temps i calma fins a crear un clima de confiança on es produeixi un engranatge entre els tres sistemes.

Em puc quedar a l’escola aquests dies de familiarització?

Amb la finalitat d’acompanyar aquest procés, a l’EBM i EF El Torrent creiem en la importància de fer una familiarització progressiva i és per això que durant el mes de setembre es facilita un espai de trobada entre famílies i direcció per a poder compartir totes les emocions que es produeixen en aquest moment. És un espai on sorgeixen converses i es faciliten articles que poden ajudar a entendre una mica millor la intensitat de tot el que es viu.

Des de l’escola creiem que és important per la família sentir-se disponible i a prop de l’infant. Per aquest motiu, si el nen o la nena no ho està vivint bé, s’avisa la família i pot anar a l’estança abans de l’hora pactada amb l’educadora.

El primer día es queda sol/a?

Des de l’escola considerem que la familiarització és un procés. Entenem que, hi ha molta intensitat d’emocions i que és necessari ser flexibles i fer-ho progressiu, sense cap pauta estàndard. Considerem que el temps el marca cada infant.

És per això que, com a mínim, el primer dia sempre demanem que la família pugui acompanyar a la criatura tota l’estona.

La primera vegada que l’infant es queda sol intentem que només siguin 5 minuts. Temps que anirà augmentant en funció de la valoració diària família-escola.

Quant dura la familiarització?

Com s’ha comentat, cada infant és diferent i per tant cada criatura i cada família necessitarà més o menys temps. Educadora i família estaran en contacte diari i valoraran conjuntament el temps que es necessiti en funció de les necessitats de la criatura, personals i laborals.

Com puc facilitar aquest procés?

Aquests són alguns dels consells que la Romina de Tetaporter recomana al seu blog:

Que l’infant porti un objecte propi a l’escola pot ser un gran suport, una cosa senzilla i manejable i que sigui l’infant qui el triï. Aquest objecte com a propi que no té perquè deixar-lo si no vol i hauria de poder portar-ho amb si mentre necessiti.
Anticipar tots els dies què succeirà l’endemà a l’escola i que sigui veritat, és important ser honestos, no mentir ni enganyar ni fer xantatge. Això donarà seguretat i estabilitat a l’infant sabrà a què atenir-se i per tant facilitem que el pugui gestionar
Parlar en positiu de l’escola (ens ho hem de creure): a l’escola et cuidaran, o l’educadora cuidarà de tu, podràs jugar i explorar, segons l’edat també que podrà conèixer altres nens i nenes amb els quals jugar, que podrà conèixer coses noves i interessants. El punt anterior no vol dir que acabem dient això de «t’ho passaràs molt bé» passant per sobre de les seves pors i angoixes i perquè tampoc sabem si això és real i podem convertir aquesta visió positiva en una exigència més que negui les seves emocions i sentiments tan legítims com naturals
Quan els deixem a l’escola procurar que sigui gradual, progressiu i adaptat a les necessitats individuals (a poder ser uns minuts i anar augmentant).
Acomiadar-nos en anar-nos i saludar en tornar, el contrari genera molta angoixa i sensació d’inestabilitat i inseguretat. L’infant que s’acomiada pot fer el dol amb més facilitat que el que els seus pares desapareixen sense saber mai quan. No els fem cap favor si ens anem d’amagatotis
Donar-los una referència comprensible de quan tornarà l’adult i qui (abans de menjar, després de berenar…)
No deixar-los a menjar els primers dies (i setmanes si es fa necessari), forçar la situació no farà que millori i tant l’estona del menjar com el de la migdiada són moments íntims que requereixen de gran confiança amb l’adult, tornem a la idea de gradualitat
No fer canvis d’organització els dilluns a l’escola ja que és més difícil d’assumir en venir del cap de setmana
Donar suport al vincle amb les/els acompanyants/educadors/mestres
No mentir, no enganyar, no despistar. Acollir les seves emocions i sentiments així com nomenar-los
Si ens quedarem a l’aula, l’adult/familiar ha d’estar disponible en l’espai però en segon pla el temps que siguem a l’aula o similar. L’adult també ha d’estar en presència plena (sense mòbils ni conversant tota l’estona amb altres famílies, si fa alguna tasca ha de ser mecànica que li permeti continuar disponible i interessat en el seu fill/a)
Entendre que no és obligatori que els agradi anar a escola, tenen dret al fet que no els agradi i que prefereixin quedar-se a casa o en un ambient familiar
Comprendre que les primeres setmanes la demanda d’atenció pugui ser més intensa i que com a adults és la nostra responsabilitat atendre’ls i sostenir-los
Quan els anem a buscar acollir el seu empipament o el seu dolor si el tenen (encara que sigui contra nosaltres per deixar-los allí)
Preguntar com estan i com han estat, quin han fet, què els agrada i què ens els agrada, si s’asseguin cuidats… (en diferents moments i situacions, la conversa i el diàleg han d’estar integrats en la relació quotidiana, no pot ser una cosa forçada i solo relacionat amb l’escola)
Entendre que anar a escola sempre suposa un esforç per part del nen/nena, sempre
Hi ha infants que ploraran durant molt de temps en el moment del comiat i això no implica que se sentin abandonats o no hagin establert un vincle segur amb l’educadora. Em sembla important distingir entre, almenys, dues formes de plor: el plor de l’infant que preferiria anar-se amb la seva mare/pare/adult de referència i l’expressa plorant però que troba consol en els referents de l’escola i és capaç de gestionar la situació de manera positiva gràcies a aquest vincle segur, de l’infant que plora completament desolat, sentint-se abandonat i sense possibilitat de refugi ni consol (aquest és el plor que no hauria de succeir mai)
El procés d’adaptació requereix un esforç per part de tots els adults acompanyants. Cal invertir temps, presència, consciència i ser generosos.
Finalment, comprendre que són processos no lineals i segurament tindran moments en els quals semblarà que va bé i uns altres en els quals estaran més enfadats o sense ganes d’anar, així que hauríem de poder adaptar-nos a aquests diferents moments del procés i reajustar la gradualitat entenent que no és «fer marxa enrere» sinó una manera de donar suport al procés.